Joan Anna se jubila

UN RACÓ DE LA TAULA

Francisco J. Navarro Sánchez, aprenent

Benzè. Si alguna vegada no teniu més remei i heu d’anar a París a fer turisme per amor, després de fer-vos la foto al voltant de la tour Eiffel, de pagar vint euros per una canya als Champs Elysées (damunt Cruzcampo, segur), d’evitar un fum de turistes asiàtics amb el seu permanent i embadalit somriure i la gorreta del PSG (recordeu que a París també es juga a rugbi -de samarretes en tinc tres d’un dels equips de París: Stade Francais-)… París NO vaut bien une messe, us recomane fer alguna coseta cultural; no aneu al punyeter Louvre, això és per a punyeters turistes asiàtics bocabadats amb el punyeter somriure de la punyetera Gioconda, no; aneu al museu D´Orsay i cerqueu un quadre d´Henri Fantin-Latour que es diu Un racó de la taula. El quadre és bonic.

Metanol. Tots sabem el que vol dir el concepte de mestre, per tant això passe d’explicar-ho. L’any 2005 vaig arribar al Paco Mollá com a interí (i ací continue, ja com a funcionari de carrera). Un jove grossíssim, decebut, amargat, solitari i callat interí de Llengua Castellana i Literatura que no parlava amb ningú però que es fixava i valorava (fins i tot negativament) tothom. La meua arribada va passar desapercebuda perquè aquell mateix curs van arribar també ELS MESTRES, que van resultar «persones normals» (María Victoria dixit): Pepe García Ortuño, Pepe Medina, Joan Anna, Pablo Navarro… meravelloses persones de les quals tal volta poguera aprendre, i per això em vaig fixar en ells. A més d´allò personal em vaig fixar en com eren professionalment, i no és que jo necessitara cap model, però com no parlava amb ningú, doncs mirava. Sempre he tingut un caràcter fosc, encara que diuen que acabe per ser simpàtic (¡¡¡!!!) i volia aplicar-ho a les meues classes, però ignorava com fer-ho. Com em fixava en tot, una vegada vaig escoltar una conversa entre una mare i un professor: «Es que mi hijo le tiene miedo», «Doncs no he aconseguit el meu objectiu, vull que em tinguen pànic». Primera sentència que vaig escoltar a Joan Anna; tenia molt a aprendre d’aquell home que encara que hi haguera 35 graus, no es llevava la seua jaqueta vaquera: volia ser el seu alumne, volia aprendre-ho tot d’aquell senyor de barba blanca que quan es llevava la barba només el reconeixíem per la jaqueta (semblava que s'havia llevat de damunt 20 anys), a més fumava: Joan Anna seria el meu mestre.

Amoni. A poquet a poquet una mena d’amistat va anar creant-se entre els dos. Un coneixement mutu que anava més enllà de l’afició al tabac. Vam crear una sucursal del coneixement on volíem arreglar (o espatllar) el món: «els temps s’han dislocat/ cruel conflicte venir nosaltres a corregir-los (sic)». Allò era l’oficina (taula a la terrassa del bar d’enfront), el lloc en què ens podíeu trobar durant set o vuit anys encara que ploguera o hi haguera sol, sempre a l’oficina, sempre a un racó de la taula, sempre jaqueta vaquera i samarretes de rugbi. A vegades n’érem més (Lola i la seua permanent preocupació, Belén cercant curiositats a l’Informació, Verónica i el seu somriure, l’irònic Albert, Mari Luz ja sense el cigarret…), tanta gent que es va asseure amb nosaltres per escoltar el nostre profètic punt de vista (Aristòtil i l’Acadèmia) al voltant de qualsevol tema: esportiu, filosòfic, literari, comercial (de política mai no parlem), fins i tot companys que ens feien boniques salutacions a distància, ja que per por o per admiració extrema no s’atrevien a compartir de prop la glòria de les dos llegendes del Paco: “mira que esteu bé al solet, eh?” ens deien de lluny. Tallats, coca-coles, torradetes, entrepans de truita (Joan, la pastilla), tabac, saviesa i sobretot, sucoses converses; la imatge del mestre i l’alumne asseguts a l’oficina per sempre formarà part ineludible de l’educació sentimental de la molt honorable vila de Petrer: un Virgili de Novelda –encara que les seues arrels es troben a Verger- i un Dante d’Elda però que viu i treballa a Petrer. Tanmateix, no solament parlàvem, a l’oficina va nàixer un meravellós projecte, un regal que volem lliurar gratuïtament al món, el nostre llegat, una cosa absolutament necessària perquè la Humanitat la necessita si vol avançar correctament, i com som altruistes de debò us la donem sense cap tipus de contrapartida: LA CÀTEDRA DEL CONEIXEMENT INÚTIL. Pot l’ésser humà continuar la seua existència buida sense saber per què el blau està al costat del pal a la bandera francesa? Pot un home mirar el rostre de la seua descendència mentre ignora què fa Alfonso XIII amb un uniforme d´húsar? Sap vosté qui era Platanito? Per tot això i per vosaltres vam crear la CÀTEDRA DEL CONEIXEMENT INÚTIL; Paco Navarro, proiugoslau i de l´Athletic, com a professor adjunt; Joan Anna, excel·lent persona i del València, com a catedràtic. De res, benvolguda Humanitat.

Diòxid de carboni. No és qüestió de posar-se derrotista, però tant Joan com jo estimem la derrota, no per res, tal volta perquè així les escasses victòries tenen un gust molt més dolç. Per començar, la cadira calenta que vaig heretar de Pepe García Ortuño a la Comissió de Convivència (la sària) per formar amb Joan el tàndem dels malotes, immisericordes, sempre des del respecte, però sense deixar que els possibles predelinqüents amb rostre de bondat després de cremar l’institut tingueren la possibilitat de prendre’ns el pèl. Sap vosté qui és Platanito? De derrotes parlàvem els dilluns: ser del València i ser de l´Athletic no ens deixava espai per celebrar res, això sí, almenys heràldicament els escuts són bonics, no com el del Polideportivo Egido (hauria estat bé que l’autor haguera passat per la Comissió de Convivència)… i damunt el Madrí guanyant Copes d’Europa… A vegades la derrota porta a l’heroisme, i nosaltres som herois, herois sempre al costat i al rescat dels menys afortunats, dels indefensos, d’aquells que els poderosos volen eliminar sense cap pudor… saben que poden comptar amb la protecció del mestre i del seu fidel alumne i la seua saviesa. Un lluent exemple: nosaltres i solament nosaltres vam salvar la SD Èibar; quatre accions (dos per cap): accionistes majoritaris, tot i que les notificacions no hi arriben i encara no podem decidir al voltant dels fitxatges, per justícia arribarà el moment: ningú no s’oblida de qui els ha fet sobreviure. Darrere de la derrota s’amaguen els herois, tot i la punyetera sensació de pèrdua contínua… per això el València jugarà la Champions la propera temporada (enhorabona). Un altre exemple: la frontera entre la síndrome de Diògenes i el col·leccionisme compulsiu és molt tènue. Recorde amb certa mena d’alegria aquells matins a l’oficina quan Joan arribava amb un rostre paradoxalment entre feliç i preocupat: feliç perquè el seu alumne estrenava samarreta (Leeds United, Auckland Blues, Lokomotiv Leipzig, London Harlequins…. Així fins a més de 100 samarretes de futbol o rugbi); feliç perquè havia trobat un drapaire a Logronyo a qui havia comprat 89 llibres d’una col·lecció dels anys 70 (sempre acabava regalant-me’n 10 o 12); feliç perquè una güela d´Almeria s’havia desfet (a la fi) d’una tassa i un plat perquè Joan havia pagat tres euros per tot el conjunt, encara que el plat i la tassa no casaven (hi ha document gràfic)… I preocupat: «Ja veuràs Vicki…», supose que es referia al moment en què ella vera un fum de notificacions de Correus mentre Joan s’amagava entre els seus papers de la Biblioteca Nacional fins a la fi de la possible turmenta. (PARÀGRAF PATROCINAT PER TODO COLECCIÓN).

Quitrà. Al quadre que hem anomenat al començament d’aquest homenatge es veu un grup de poetes simbolistes, fills estètics de Baudelaire i l’absenta (si algú vol saber-ne més, que vinga a les meues classes de Literatura Universal). El cas és que a un racó del quadre Un racó de la taula es veuen dos personatges absorts, abstrets, cadascú immers dins de les seues reflexions poètiques, vitals, o fins i tot pensant en Platanito; tanmateix s’intueix una gran complicitat entre tots dos, no cal que es parlen, ni tan sols que es miren; coses de l’amistat… Són Paul Verlaine i Arthur Rimbaud, encara que van acabar malament, sempre seran el mestre i l'alumne. Un dia mentre mirava el quadre vaig tenir una mena d’epifania i em vaig adonar que en aquell racó estava Joan i també estava jo; ell era el mestre i jo l’alumne: Joan Verlaine o Paul Anna i Paco Rimbaud o Arthur Navarro; aquell racó de la taula era un transsumpte decimonònic de la nostra oficina: quan el mestre parlava l’alumne callava i escoltava, quan l’alumne parlava el mestre mirava amb condescendència i si calia, el reprenia i corregia; Verlaine i Rimbaud. Mai no he estat tan orgullós de ser l’aprenent de ningú.

Monòxid de carboni. Benvolgut amic, la teua jubilació ja ha tombat la porta (fàstic de cronologia), i encara que fa més de dos anys sense voler pensar que el maleït moment arribaria, ja està ací (fàstic d’impotència). Tots dos sabem que gaudiràs de tant de temps que no t’avorriràs encara que siga per ordenar tota la paperassa treta dels periòdics o de la Biblioteca Nacional (tens feina), res de passejos per la muntanya (espera els Pepes i Pablo al bar), i sincerament me n’alegre… Me n’alegre? UNA MERDA. He fet els càlculs quaranta vegades i els números no m’ixen: si vull viure i comprar més samarretes no em puc jubilar amb tu ni demanar cap exedència ni res, tot i que sé que em necessites per ajudar-te amb allò d’ordenar la paperassa. Assumisc que hauré de continuar sent el nucli dur de la Comissió de Convivència (a soles), que calfaré la cadira de l’oficina (només una cadira); l’alumne es quedarà orfe del mestre i la idea no m’agrada. Però sóc comprensiu i sé que ja està bé, que et mereixes jubilar-te (en realitat et mereixes la jubilació i un fum de coses agradables més). No obstant això, vull que sàpigues que quan estiga assegut a l’oficina, de tant en tant alçaré els ulls del meu llibre i miraré cap a l’avinguda amb l’esperança de veure apropar-se una jaqueta vaquera i una barba blanca que es vulga asseure a la cadira que hi haurà al meu costat, perquè hem de parlar de moltes coses (company de l'ànima i tal) de, per exemple, Platanito.

Nicotina. El senyor Anna calça un 40 de peu. Una abraçada, mestre; una abraçada, amic.